Sandra Gomez Pimpollo. -EPDA Del 31 d'octubre al 3 de novembre es
va celebrar a les platges de Motril (Granada) el XVI Campionat d'Espanya de
Pesca de Seleccions Autonòmiques de Dames. Sandra
Gómez-Pimpollo Galcerá va aconseguir el primer lloc per equips amb la
Selecció Valenciana, es va proclamar campiona individual i serà una de les dues
valencianes que formaran part de la Selecció Espanyola en el Mundial que se
celebra a França al setembre de 2020.
Estos èxits esportius són el fermall
a dues temporades en les quals també ha conquistat el Provincial de Pesca a la
Malva-rosa, el 13 d'abril 2019, i va formar part de la Selecció Espanyola que a
l'octubre de 2018 va quedar en 4a posició en el Mundial celebrat a Gal·les,
encara que empatades a punts amb la tercera classificada.
Però sent aclaparadors, els èxits
esportius no són el més destacat de Sandra. Sobretot si es coneix la seua
trajectòria personal.
Canya
als tres anys
«Als
tres anys el meu pare em portava a pescar, amb set anys ja treia mabres i als
quinze vaig quedar tercera en el Open d'Espanya, perquè llavors no hi havia
Campionat d'Espanya», recorda Sandra. «Però
en l'adolescència, coses de l'edat, ho vaig deixar, em vaig dedicar a gaudir de
la joventut, em vaig tirar nuvi i vaig estar set anys sense pescar… fins que en
2006 vaig tornar perquè sentia que la pesca era el que realment m'agradava».
Va tornar i eixe mateix any es va
proclamar campiona autonòmica.
A partir d’ací no deixa d'acumular
títols provincials, autonòmics i
nacionals, una competició en la qual ha estat present en els últims onze
anys de manera ininterrompuda «i això que
per a arribar al Campionat d'Espanya cal quedar entre els tres primers en el
Provincial i entre els set primers en l'autonòmic».
A més, pujar al podi en el Nacional
implica tindre plaça per al Mundial,
alguna cosa que Sandra ha aconseguit en quatre ocasions, encara que només ha
participat en tres: 2014 a França, 2018 a Gal·les i 2020 novament a França.
«Vaig
haver de renunciar a anar al Mundial de Sud-àfrica el mes de febrer passat,
senzillament per problemes econòmics: no podíem permetre'ns acudir amb el meu
marit i els meus tres fills i això que en el treball mai em posen problemes per
a anar al Mundial, però són moltes despeses per a nosaltres».
El paradoxal és que a Sud-àfrica,
Espanya es va proclamar campiona del Món
per equips… sense Sandra, que va haver de renunciar a participar.
Conciliar
treball, família i pesca
Sandra té dues filles i un fill, de 12, 10 i 3 anys. Cada mundial en el qual
ha participat ho ha fet amb un fill xicotet acompanyant-la, igual que en la
resta de campionats, i, a vegades, en primer pla: «a Astúries havia de parar en cada mànega per a donar mamar al xiquet». La pesca no és un esport del qual es puga viure, almenys a Espanya.
Per a acudir al Provincial i a
l'Autonòmic, les despeses corren per compte de cada competidor. Si arribes al
Nacional o al Mundial, llavors és la Federació qui es fa càrrec de les despeses
de l'esportista.
«Però
només cobreixen les meues despeses. El meu marit i els meus fills m'acompanyen,
però s'han de pagar tot ells i a vegades, com a Sud-àfrica, són tan elevats que
no podem permetre'ns anar tots… però ens agrada anar en família a tots els
campionats, de fet, el meu marit era jugador i entrenador de bàsquet i ha
acabat deixant-ho per a dedicar-se també a la pesca».
I això que Sandra presumeix de
tindre un cap molt comprensiu,
Manolo Cervera, i una empresa que li permet no treballar els dies en què ha
d'acudir a un campionat, la qual cosa a vegades suposa una setmana sencera,
perquè cal acudir al lloc del torneig diversos dies abans, provar a diferents
hores i prendre les decisions adequades sobre quins aparells utilitzar en cada
cas.
«Treballe
en Mercadona, en València, i mai m'han posat pegues per a acudir als
campionats, en este sentit tinc molta sort… perquè un campionat per a nosaltres
només suposa despeses, mai ingressos. No crec que ningú visca d'un esport com
la pesca en este país».
Saber
llegir la mar
Encara que reconeix que en acudir al
Campionat d'Espanya hi ha rivalitat entre totes les esportistes, quan formen
part de la selecció són una pinya i
quasi sempre són les mateixes components: cinc competeixen i acompanya la
capitana, per si falla alguna cosa.
Juntes han viscut moltes
experiències, encara que una recorda amb especial afecte: «a Gal·les has de córrer darrere de les marees, són molt vives i en uns
minuts l'aigua marxa llunyíssim… has de córrer darrere d'elles amb els
materials a coll». Per a ella la clau de tot és «saber llegir la mar».
No pots triar la posició, perquè
entres en un sorteig, ni tampoc l'hora ni l'estat de la mar… i tot això
influeix. Però sí que pots llegir la mar
i saber. Saber quins peixos mengen en superfície, quins a meitat i els que
s'alimenten en el fons. Saber quins aparells fan falta en cada cas. I saber
triar quin tipus de peix és el que més t'interessa per la quantitat, per la
grandària i pel pes.
«Sempre
viatgem a provar uns dies abans del campionat, per a pescar a diferents altures
i distàncies. També provem a diferents hores, especialment a mi m'agrada molt
pescar de nit. No es tracta de llançar la canya i esperar, sinó de prendre les
decisions adequades: el peix gran està més lluny, són gregaris pel que cal
localitzar on està el bàndol i, sobretot, has de preparar l'aparell adequat».
Un exemple: a Motril, al novembre,
Sandra i el seu pare —que no sols va ser el seu mestre i mentor, també
l'acompanya sempre que pot a les competicions— portaven més de 200 aparells preparats i, malgrat
tot, cada dia calia canviar detalls i preparar material nou, en funció de com
estava la mar. El resultat: dos campionats
d'Espanya, individual i per equips.
«El
factor sort influeix, però poc. El realment important és saber i prendre les
decisions adequades: des de motivar al peix amb boies d'olors o amb llums fins
a decidir si pesques a 150 metres, com he fet a vegades, o pràcticament pegada
a la platja. I això s'aconsegueix amb l'experiència, amb hores d'entrenament i
gaudint de la pesca… com jo espere fer durant molts anys. Guanyar un Mundial és
el meu pròxim repte i espere aconseguir-lo en companyia del meu marit i els
meus fills». Sandra, un admirable exemple de
conciliació de la vida laboral, familiar i esportiva.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia