La
recent abdicació de Juan Carlos I és una bona oportunitat per
debatre sobre un assumpte que hem heretat de la dictadura i la
transició, com és la monarquia. De fet, la majoria dels ciutadans i
ciutadanes que en l'actualitat conformen el cos electoral de l'Estat
espanyol no han votat la Constitució, bé perquè no tenien l'edat
en desembre de 1978, bé perquè no hi estaven d'acord. I
aquesta és una qüestió essencial: no sotmetre a revisió les
normes que es van acordar fa més de 35 anys en una societat encara
atemorida per 40 anys de dictadura, és una demostració de covardia
i de desconfiança en la maduresa democràtica de la ciutadania.
Quin
és el problema? De què tenen por? Què és el que està en joc? En
principi, el que una part de la societat està demanant, la majoria
segons algunes enquestes, és que es consulte la ciutadania si
prefereix que el cap de l'estat es puga elegir democràticament o que
continue reservat a una persona en règim d'exclusivitat. De fet, en
ple segle XXI ningú no posa en qüestió que la monarquia és una
figura arcaica que no té raó de ser en una societat que es basa en
la igualtat de drets i oportunitats. És un anacronisme que només
sobreviu en base a interessos polítics de difícil justificació.
En
alguns països la tradició monàrquica s'ha preservat al llarg dels
segles, i tot i així es qüestiona la seua legitimitat, però en
altres la continuïtat de la monarquia s'ha fonamentat en la
complicitat amb règims no democràtics. És el cas d'Espanya i de
la dinastia borbònica. I no ens remuntarem a Felip V, el primer
borbó, de trista memòria per als valencians, ni a Ferran VII, ni
tan sols a Alfons XII. Es borbons més recents han fet mèrits
suficients per assimilar monarquia i dictadura. Potser la crònica
oficial i el paper cuixé han narrat una versió endulcorada de la
família reial, però la història del segle XX no es pot
distorsionar de tal manera que es puga ocultar la identificació
d'Alfons XIII amb el règim de Primo de Rivera, o la de Juan Carlos I
amb el franquisme.
Jo
no vaig poder votar no a la Constitució perquè no tenia l'edat,
però no oblidaré mai les llàgrimes que vessava el Príncep en el
funeral del Caudillo.
Eren
llàgrimes sinceres i emocionades, en agraïment a qui va ser el seu
mentor, aquell genocida que va intentar perpetuar-se a través d'una
dinastia al.lèrgica a la democràcia. No conec cap altra cas en la
història en què el rei haja sigut dessignat per un dictador com a
successor.
I per si fóra poc, marginant de la Corona el qui en qualsevol cas
era l'hereu natural, Joan de Borbó, traït pel seu propi fill.
L'origen de l'actual monarquia no pot ser més il.legítim de tan
vergonyós com és.
I
si l'origen és el que és, la trajectòria deixa molts interrogants
sense resposta. S'ha volgut destacar el protagonisme de la corona en
la transició i fins i tot, a la manera de les cròniques medievals,
s'ha intentat investir Juan Carlos d'una pàtina d'heroisme en raó
del fracàs del colp d'estat, però els dubtes sobre el seu paper
real són més que raonables. Per si fóra poc, els escàndols que
durant els últims anys persegueixen la Casa Reial han acabat per
desprestigiar una institució abans tan venerada i que ara
s'identifica com un més dels problemes del sistema polític que
està en la base de la crisi econòmica i de valors de la nostra
societat.
Justament
són el principals actors polítics, socials i mediàtics d'aquest
sistema els més interessats a reconduir la situació amb una
operació d'imatge que blinde la continuïtat dels seus interessos i
privilegis. Heus ací la clau que explica l'abdicació i la intenció
de coronar Felip VI sense plantejar la possibilitat d'una consulta.
Excuses no en falten, però són poc creïbles i fins i tot
ofensives. Pretendre que la societat necessita la figura patriarcal
del rei per garantir l'establitat és poc menys que tractar els
ciutadans com a menors d'edat. Han passat vora quaranta anys de la
mort de Franco, tants com va durar la pròpia dictadura, estem
plenament integrats en la Unió Europea, hem evolucionat i madurat
com a societat i no necessitem que ens tutelen. El que necessitem és
poder triar en llibertat la forma de govern, ni que siga cada
quaranta anys.
I
si Juan Carlos ha decidit abdicar, nosaltres tenim dret a decidir si
volem que el pròxim cap de l'estat siga el seu fill, o aquell
ciutadà o ciutadana que considerem que pot reprensentar millor els
valors i els interessos del conjunt de la societat, tal i com fan els
alemanys, els francesos, els italians i la majoria de països del
món. Nosaltres no volem abdicar de la democràcia i per això
demanem un referèndum, per tenir l'oportunitat de deslligar-nos del
jou del passat.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia