La Plataforma Animalista ha criticado al diputado nacional de Compromís, Joan Baldoví, por defender los festejos taurinos. A continuación, nota de prensa íntegra de dicha plataforma, en valenciano:
''El
diputat Joan Baldoví diu que només rebutja els festejos taurins que fan patir els
animals, i aclareix que unes vaquetes amollades 15 o 20 minuts, com
les que fan al seu poble, no entren dins d’aquesta categoria. No és aquesta una bona eixida
endavant. Reobre la polèmica
que significà la seua designació com a candidat al Congrés de les persones
diputades per la coalició Compromís-Equo, quan l’acusaren de ser partidari dels bous al
carrer. I no serveix com a
escut fet de coherència, perquè no s’aguanta.
Si
Joan Baldoví diu això, és que té molta confiança en la gent del seu poble
i, a més, no sap el que són les vaquetes. Les referències al maltractament
constant que pateixen són moltíssimes, i la xarxa permet disposar d’una
gran quantitat de vídeos que les mostren. Són animals xicotets, més febles i
més a l’abast dels valents de segona divisió que es caguen de por davant
dels pobres bous grans, capllaçats, embolats, torturats. Les vaquetes reben per totes
bandes: puntades, colps, estirades de cua, més puntades i més colps quan
han caigut a terra i lluiten per alçar-se. A la panxa, al coll, a la
boca.
Una de
les imatges que està a l’abast de tothom és la tortura fins a la mort
d’una vaqueta a la plaça d’Alhaurín el Grande (Màlaga) per un grup de
borratxos, el maig del 2010[1]. La resposta davant això sol ser
que no són fets habituals, però la realitat és que, malgrat que no passen
sempre, aquesta és “la diversió” de moltíssima gent aficionada. No és necessari explicar que la
vaqueta pateix senzillament per ser perseguida per un munt de gent que
crida, per no trobar cap forma de fugir de la plaça o dels carrers
tancats. Si no es vol veure
la por, s’ha de veure el dolor.
El
2008, el seu primer any d’alcaldia a Sueca, Baldoví restablí els bous
embolats (l’anterior acord de govern entre PSPV i ERPV els havia tret del
programa de festes). La corda
que lligava el primer bou que “soltaren” es trencà, i la falta de seguretat estigué a
punt de provocar accidents greus que s’haurien de sumar a l’accident
provocat que estava patint l’animal.
És en eixe moment quan l’alcalde, després de fer marxa enrere i
tornar a treure’ls, començà a utilitzar la tesi del patiment dels bous i
de la diversió de les vaquetes.
Sembla
que res ha canviat, i que la seua habilitat per a escapolir-se de
l’escomesa del contrari no està a l’altura dels seus discursos
parlamentaris. Ha estat be,
això si, la comparació de la parla del Maestrat amb el tortosí per a
assenyalar que allí on la pregunta vol posar una divisió només hi ha una
transició, i que de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer parlem ebrenc
[valencià-català-balear]. La
seua explicació comença, però, amb la frase: “el valencià és la mateixa
llengua que parlen a les Illes Balears, a Eivissa, a Tortosa o a…”. Una trist aturada en sec d’un
viatge mental cap al nord que és la imatge de la renúncia, de la
derrota.
“No
hauríem d’acceptar una derrota fins que no estiguera clar que n’eixiríem
guanyant”: ni pel que fa a lluita contra la tortura taurina, ni davant
dels que sempre han volgut desfer la mata de jonc de Ramon Muntaner. “No hauríem de fer de la
ignorància un argument”: el refugi del patiment no val com a justificació
de renúncies i abandonaments davant els bous al carrer. Són paraules de Joan Fuster, l’intel·lectual tergiversat''.
Comparte la noticia
Categorías de la noticia