Este sitio web utiliza cookies, además de servir para obtener datos estadísticos de la navegación de sus
usuarios y mejorar su experiencia de como usuario. Si continúas navegando, consideramos que aceptas su
uso.
Puedes cambiar la configuración u obtener más información en nuestra política de cookies pulsando aquí.
La situació en què ens trobem ara mateix no té res de nova. Vivim confinats
dintre d’un univers del qual tenim més preguntes que respostes. Estem baix una
susceptible capa d’ozó que depén de lleis físiques inimaginables. El nostre
sostre és una tènue i fina flor de cotompel pendent d’un bufit per esvair-se i,
inclús, vivim a dins d’un cervell que no
som capaços de conèixer ni en un deu per cent de la seua capacitat. De veritat
ens preocupa estar confinats?
Esperem que no, que no ens importe
romandre el temps que siga tancats a casa; de fet, jo compartisc llar amb cinc
persones (tres dels quals xiquets), tot just en setanta metres quadrats. De
tant en tant caòtic, però la gran part dels temps afortunat per passar-hi
aquests moments tan complicats junt a ells i elles ja que són la barra que
m’ajuda a mantindre l’equilibri dalt de la corda sense protecció.
Hauríem de preocupar-nos per la gran quantitat de persones que estem deixant en
el camí, la immensitat de professionals que sofreixen diàriament per traure’ns
d’aquesta tan grossa, per les persones que esperen el seu final cruelment en la
més estricta soledat. Problemes reals, situacions límits, però no per superficialitats
banals que res tenen a vore amb la nostra salut i el nostre benestar com a
societat, com a comunitat.
D’aquesta n'eixirem segur, però hem
de ser conscients que serà imprescindible el treball en xarxa, en confluència,
unes amb les altres. Serà importantíssim anar a comprar a la botiga de roba del
cantó de ta casa; menjar dels restaurants i bars que tens al teu poble o barri,
i necessitarem prioritzar els xicotets projectes, ja siguen comerços, empreses
o col·lectius que ajuden a generar un paisatge urbà de vitalitat i esperança.
Més encara: quan se'ns permeta haurem de fer el beneït esforç d'anar a vore
l'actuació de la nostra amiga artista, que per falta de temps mai hi hem pogut
assistir. Haurem de reservar-nos les nostres comoditats i pragmatismes per a
més endavant, o qui sap?
Tal volta caldrà canviar el paradigma de consum social que tants anys ens ha
cegat. No som res si no estem totes; el poble és l’únic capacitat per salvar-se
a si mateix. Hem de ser capaços d’actuar en col·lectivitat, oferint la mà al
nostre veí quan estiga amb l’aigua al coll, perquè ja hem renascut de les runes
una i mil voltes i perquè ja tenim incorporades les ales d'una au fènix. Sols
cal que fem un poc de memòria per recordar que sempre hem eixit endavant.